Administrar

Elegits, Ses Nines, avui toca comprar Flors

kpitana | 22 Juliol, 2008 10:24 |

Normal 0 21



Normal 0 21

Un proverbi turc diu 

- El que cerca un amic sense defectes es queda sense amics.

 

 (juliol 2007 / Eivissa- Cafè del Mar, amb el permís de ses nines)

 

 Des de fa uns mesos m'agrada observar-les, com es mouen, com es vesteixen, com caminen, com riuen, com xerren, com d'amigues son i veig el nostre passat....una mateixa foto d'un any diferent d'un estiu a Eivissa que serà el meu pròxim post per tancar durant l'estiu...no va per dit!!

 

Ei nines no vos sona aquesta música!!!!!!!! quina vos agrada més hahahahahahahahaha!!!!

 

 

___________________________________________________________________________________

 

Son pocs els elegits que els hi toca la vareta , tens les virtuts de la bondat, la perseverança, la humilitat, la bellesa, l’ordre, la responsabilitat, la senzillesa, la sabiduria, lo sociabilitat, la prudència, l’audàcia, l’amistat, la generositat,  el respecte, la lleialtat i la comprensió, ets una de les elegides.

 

D’aquestes virtuts destacaria la responsabilitat, de tenir un vertader concepte de la vida, assumint les conseqüències no només cap a tu si no cap al demés, la humilitat que t’ajuda a tenir els peus a terra, reconèixer els defectes a no levita una falsa realitat.

 

Saps!! La humilitat es una de les primeres virtuts que els humans perdem.

 

Fa poc llegia el teu petit article, on explicaves el que havies sentit durant el teu viatge solidari descrivies aquella experiència i que recordaries les  rialles d’aquells nins que sobrevivien amb molt poc i que en cap moment els hi faltava una  rialla i un gràcies.

Tu saps que és sobreviure i en aquelles lletres es podia llegir la senzillesa per donar-te a conèixer tal com ets, sense màscares.

 

Has aconseguit SER per poder FER coses útils  que te compensen i així has assolit aquest èxit sa.

 

L’èxit depèn de ser un mateix, de l’equilibri entre una vida sana, una feina enriquidora, bones amistats i especialment una actitud positiva.

 

 

Llegint en venien imatges no molt llunyanes d’una nina petita que tenia por molta por, un pànic terrible a quedar tota sola i que aquesta soledat, aquesta por sempre l’acompanya, ara tens un company, aprofita tot el que puguis, xucla com una esponja i gaudeix dels moments de soledat compartits...

 

No estàs tota sola i crec que això heu saps.

 

 

Rellegeixo el que acab d’escriure i no he caigut que no llegiries aquests post.

De vegades emprem el blog per escriure coses que mai direm al nostre interlocutor i sembla una bogeria però heu feim, o jo heu faig sovint, però pens que aquesta pot ser una de les finalitats d’aquest espai escriure per a gent que no llegirà mai el que escrius, si pens ara mateix el que  vull escriure perquè tu ho llegeixis, no més de pensar-ho em poso vermella... tu ja m’entens

 

Quina pallissa acab d’escriu XD.

 

Molts d’anys a totes les Magdalenes (a tu també guapa mesqui) avui em toca anar a comprar flors

 

 

 

 

 

 

 

Sa tia Joana (sa Fe i sĺEstiu)

kpitana | 17 Juliol, 2008 12:38 |

Normal 0 21

L’estiu no acaba de arribar, aquest any pareix que li costa.

Els dies passen i de vegades sent dins la meva pell que he tornat GRAN, si amb majúscules, tenc la sensació des de fa uns mesos que el transcorre de la meva existència en el planeta Terra està passant , perquè m’ha donat per recordar temps passats i això es senyal de que una torna gran.

La meva infantesa i adolescència va estar marcada per moltes coses però una d’elles crec que ha estat la que més.

Els meus pares durant uns anys de molta de feina deixaren la nostra educació en mans de la germana gran del meu pare,sa meva tia Joana, una institució dins la meva família, una persona amb unes conviccions religioses molt fortes, com ella diu – Tenc Fe – i per ella tot és - Lo que Deu vol – ella, creu fermament amb el destí, que està escrit i lo que ha de passar passarà... de vegades, poques, molt poques, crec fermament que tenir Fe l’ha ajudat ha seguir endavant lluitant,  ha veure les coses de diferent manera ja que de vegades baixa del seu estat diví,  posa els peus a terra i reconeix que la bola no funciona i s’excusa dient allò de – Això en el meu temps no passava – i jo li contest – Clar que passava , es que tu no te n’adonaves –  em mira i mou el cap. Abans no deixava que jo li contestés i tot d’una ja tenia el seu argument en ma.

Quan era petita ella em convencia de que tot tenia una explicació divina i que tot el que passava era per - la llibertat que Deu nostre senyor ens ha donat. 

De petita el dia del dijous sant no podia xerrar fort perquè – suuuuus! el Bon Jesús és mort - o els diumenges quan arribava tota suada de corre pel carrer amb ses amigues ella em demanava – Qui ha dit missa de les dotze? Esperant que jo li digues el nom del mossèn que havia predicat.  El que ella va descobrir molt aviat era que amb les amigues a les dotze entràvem dins l’Església per mirar quin mossèn predicava i sortir ràpidament cap a fer carrer i no quedar a escoltar missa. També quan em deia – Mossèn Guillem m’ha dit que t’ha vist voltar damunt sa bicicleta sense anar alerta a sa falda.

Totes aquelles malifetes em van costar molts de càstics, ja que així com anava tornant més gran contestava a totes les seves normes i feia que el meu pare s’enfades i el castic era més gran i el pitjor que em podrien posar era l’obligació d’anar a missa amb ella o el pitjor anar a la processó del Corpus o a donar llum el Dijous Sant.

 Així durant part de la meva adolescència vaig aprendre a callar i no dir res i fer que els dies passessin poc a poc, vaig passar a ser una bona nina que a casa la deixaven escoltar Deep Parpel i Ramones i cantar Lola, per anar a missa, fer de monitora d’esplai, i cantar al cor jove de l’Església.

Aquells anys varen ser bons molt bons però mai, mai deixant de tenir i forjar les meves pròpies idees sobre la religió, la fe, els perjudicis i de les repressions que tot allò em donava, procurava sempre estar ficada amb embolics socials, culturals i polítics i no deixar mai de ser JO... em vaig fer gran, i amb els anys s’han forjat uns valors que marquen el meu camí i durant aquest camí he procurat llevar de damunt meu tots aquells perjudicis, les pors i alliberar-me de la religió. Aconseguit l’objectiu em sent més lliure, però algunes vegades, no se perquè em surten les pors, les cendres d’aquella educació tornen cremar i em sent despullada i de seguida torn a la realitat.

Durant aquells anys sa tia intentava introduir les seves normes estrictes i el meu pare sortia en la nostra defensa – Joana deixa fer ses nines, han de fer sa seva ja trobaran es seu camí- sa tia callava i tot d’una quan podia ens agafava pels racons i ens estrenyia fent l’interrogatori pertinent. Però dins tota aquella vida de normes  teníem bons moments de rialles, d’excursions, d’activitats conjuntes, d’estius a sa Colònia, de sopars a la fresca, de viatges a París, de vestits nous, de pessigolles i de besades amb pessics.

Per ella fomentar les nostres virtuts era un repta i sempre ens deia una frase lapidant i en castellà com a ella li havien ensenyat “Para llegar al conocimiento de la verdad sólo hay un camino: el de la humildad” . Crec que ser humil és una gran virtut però que perdem fàcilment amb l’orgull del voler ser del voler aparentar.

Sa tia Joana en va ensenyar ha veure amb uns altres ulls tot el que teníem, El donar sense rebre res a canvi, a ser prudent, a ser justa, a estimar la natura , els animals, la música, l’opera, el Mozart, llegir en veu alta, a saber escolar i desprès demanar (cosa que em costa molt).

Sa tia Joana te 83 anys fets del dia 8 de juliol, si entres a casa la veuràs asseguda a la camilla amb el rosari dins la ma resant una Ave Maria amb la Bíblia damunt la taula devora la ràdio (que ja no vol escoltar) sempre a punt per llegir qualsevol de les lectures, devota de Sant Judes (traïdor) sant dels impossibles, de Sant Josep pare de Jesús, de Sant Antoni sant dels animals i en qualsevol moment si la memòria no falla te contarà la història de Sant Julià i santa Basilisa (sants del nostre poble).  Passa el rosari a missa de les vuit cada dia, si la seva salut ho permet, acudeix a tots els funerals, i reparteix pregàries per a tots els pecadors (inclosa jo) del món.

Fa poc, molt poc, em va demanar – Perquè has tornat així, Maria – i jo li vaig contestar – Així? I vàrem tenir una llarga conversa tranquil·la, pausada on ella va xerrar poc i jo molt, on li vaig poder dir que l’estimava i que ella era part culpable del que era jo, del que havia tornar, desprès quan vaig acabar em va dir – Estic orgullosa, pregaré per tu i la teva família i quan em mori que serà prest aniré en el cel i li demanaré a sant Pere que quan arribi la teva hora te deixi entrar.

 

Sa tia ens ha donat tot  i ensenyat tot  i em après molt.

Quan acaba l’estiu i la mir asseguda a la seva cadira, pens si l’any qui ve estarà amb nosaltres i ens donarà mala vida com diem sa meva germana i jo, i totes dues pensem el mateix – Es fan grans ens fem grans. 

Vos deix amb unes paraules sabies i una música de pell de gallina que acompanya en aquests dies que la calor no arriba.

Summertime 

diuen que el cos és savi; i que res dura eternament: ni els bons moments ni, afortunadament, els dolents... El Gatot

 

 

 

 

 

 

JA TENC UN ANY

kpitana | 11 Juliol, 2008 11:15 |

Normal 0 21

 


 

 

Avui el meu blog KPITANA64 fa un any, vaig començar suposo que com tots tímidament i sense adonar-me ja em passat un any.

El meu xivet em diu que som una ionqui, de vegades dic que heu deixaré i em mira fent sa mitja rialla.

Deixar-ho desprès d’un any... és el que ara per ara em rumia dins el cap, però desprès quan em poso davant l’ordinador el primer que faig és anar de blog en blog per veuré que fan els meus estimats veïns. (ELS MES K)

 

 


 

 

Na Mesqui m'ha donat un plaer músical que no coneixia i avui vos dedic aquesta cançó 

James Walsh (Starsailor) - Born to be with you (live)

 

besadetes amb pessics per a tots

per

acabar

 

FI

 

 

 


 

La Toscana, Els nuvis, vells records (IIpart)

kpitana | 09 Juliol, 2008 10:58 |

 

 

  Normal 0 21

Diuen de que les segones parts mai son bones...

 

Ahir just en arribar a casa em vaig  asseure al meu lloc del sofà, em volia relaxar i tornar emprendre la difícil tasca de llegir una estona i viatjar pels jardins i les habitacions de Bramasole, agafo el llibre, però tampoc em puc concentrar, mir pel finestral i veig com riuen i s’esquitxen dins l’aigua quin goig quina felicitat en les seves cares, estan en son pare i juguen tranquils, riuen, criden, la petita està concentrada amb les seves tasses i la seva tetera – Vols un afè, quemaaaaa!!! – li diu a son pare, metre posa aigua i li dona a la boca  – Que ets de tontoneta Caterina – li diu en Gaspar.

Torn entrar dins la història i m’imagino caminant per uns dels paisatges maravellosos  de la Toscana  aquells colors verds i grocs entren dins jo i reconec a la meva ma la brisa d’estiu i l’olor de les flors d’aquell camp amb un llarg camí ple de llum, de bellesa.

I la meva vista torna al patí de casa i el renou de l’aigua i dels nins jugant, en venen imatges de ja fa molts d’anys un dia de platja a Sa Ràpita, un biquini negre amb una estrella fúcsia que li vaig dur de Barcelona amb aquell capellet, tan rossa tan blanqueta amb aquelles cuixes rodonetes que no volia trepitjar l’arena,.

Torn mirar la fotografia que na Magdalena ha penjat al seu fotolog  i pens amb les seves rialles fresques i la seva il·lusió per casar-se.

 

        Meeeeeeeeeriiiiiiiiiiiiiiiiiiiii viiiiiiiiineeeeeeeee !!!!

 

El meu fill crida com un loco i veig a la nina enredada com un pollet banyat, que ve cap a jo, fa ganes d'agafar-la i donar-l'hi un "axuxon"

 

-         Vull galetes amb xocolata

 

 I com ahir... deix el llibre dins la palangana de vímet i pens si desprès de sopar podré llegir  una estona més...clar?! si la son no em guanya.

 

 

 

 

Ahir vaig decidir tornar agafar aquell llibre, feia dies, que dic dies, mesos que el tenia damunt la tauleta que tenim devora el sofà, on te el seu privilegiat lloc el telèfon i la palangana de vímet que sempre està carregada de cromos de l’Euro-Copa, de Caillou’s, i de Pocoyo’s, les pinces i el mirall per llevar-me quatre pels de les celles, que em relaxa tant, la cartereta que vaig comprar per dur els cèntims i quatre coses més que una arracona enfadada i no sap on posar, com  el llapis que està pel terra, el sobre de correus de la Nespresso, el pal de la Nintendo etc etc.... ei si que em ratllo com sempre, que si!! que allà tenc el llibre del que vos volia contar, es un llibre antic, un llibre que en el seu temps per allà el 98 em va agradar molt i que poc desprès feren la pel·lícula, que no se perquè també em va agradar, molt no, però em va agradar, com totes les pel·lícules que es fan basats damunt un llibre sempre no son el que tu esperes, i jo no esperava res, fer una pel·lícula de la Toscana Italiana es fàcil (hahahhahaha) ja que la fotografia i el paisatge ajuden, sempre es deixen personatges a la butxaca i de vegades dius i aquest qui és? Un nou personatge que en el llibre no surt...  bé ja sabeu de que xerro ... ah!!!!  El llibre és "Baix el Sol de la Toscana"

 

Em vaig submergir dins les primeres pàgines, ja feia fosquet, asseguda al sofà, els nins cridaven i el seu renou no em molestava – Que és això Mama?- Lletres Caterina, son lletres – Un conte? Un conte? Vull que em contis un conte    !!-  No ara no, ara toca a sa Mama, mira el Pocoyo, que ja es tard i em de dormir – La tranquil·litat que jo esperava ha fugit de cop, torn a llegir les darreres línies i acab de perdre aquella concentració inicial, vull obrir la làmpada de peu i em ve al cap que la bombeta està fosa, això passa per comprar a un magatzem suec,.  Obro els ulls i el clatell em fa mal, veig el llum verd del rellotge del forn a la cuina son les 00’30h m’he dormit, - Com sempre? Diu el meu xivet – Podrien tirar bombes i no te’n temeries.

 

Paraules d'amor senzilles i tendres.
No en sabíem més, teníem quinze anys.
No havíem tingut massa temps per aprendre'n,
tot just despertàvem del son dels infants.

 

Així que vaig cap al llit i fent volta i volta em ve en el cap aquella vella cançó i faig moviola de les noces, l’arribada a ca sa núvia, el vestit blanc i llarg, el vel que no és col·locava així com ella volia, lo guapa i emocionada que estava, l’arribada del ram, les maleïdes sabates que em varen fer tant de mal, l’arròs, les flors, , el parlament de na Lara, les emocions de sentir cantar a n’Agnès “Paraules d’Amor”,  el nuvi i les bromes dels amics, el sopar, el “que se besen”, els nins dormits damunt les cadires, les xafarderies a l’hora de sopar, la tortada de pisos de “pega”, el meu bolset de festa que tan va agradar, el meus fills durant la cerimònia (era la primera vegada que anaven a una  Església), el mossèn Tomeu i la seva encertada homilia, el pare de la núvia tan emocionat...els convidats tan mudats, tot va anar perfecte....i jo que havia dit que no ploraria!!! Vaig amollar unes llàgrimes d’emoció escoltant les belles paraules que va dirigir la Lara a la seva amiga, en els seus amics.

I així m’he dormit entonant velles paraules d’amor.

 

Però sovint en fer-se fosc,
de lluny m'arriba una cançó.
Velles notes, vells acords,
velles paraules d'amor…


 

 

 

 

 

 

5 de juliol t'enyor

kpitana | 04 Juliol, 2008 11:29 |

De vegades una no te ganes de res i te un nu a la gola que no passa, una sensació a l’estómac molt rara que no sap com explicar.

Aquests dies han passat moltes coses, moltes emocions, que més ho menys he pogut controlar i quan en venen imatges reals i passades al cap en ve l’enyorança i el nu a la gola es fa més gran. Tenc por, una por profunda i estic trista, envers d’estar contenta estic aterrada, no se com explicar-ho, necessito cridar fort per desembussar i treure tota aquesta angoixa.

De vegades el silenci vol dir moltes coses.

Estic trista?.Estic contenta?.Tenc ganes de que passi? De vegades els records son massa dolorosos.  

Dia 5 de juliol de l’any 1985

 Partim cap a Ciutat amb el teu  Renault 5 groc descapotat a les 9’30h, escoltam i cantem “no woman no cry” totes nervioses cap a sa perruqueria tenim hora per pentinar i maquillar, camí cap a ciutat no xerrem gaire, tot el contrari, les dues estem silencioses, aparquem el cotxe i ens agafem de la ma (habitual) i caminam cap el Passeig des Born, voltant a Conqueridor, pujam al primer pis i ja ens esperen, - Primer la núvia! Que estàs nerviosa? – diu el Matias – ella contesta – Si! molt, es normal!! – i l’amiga com està? – Histèrica!! – Tot el matí a la perruqueria no ens veiem gaire, i en un moment el Matias em crida i ella asseguda a la butaca taronja em diu – Què faig dos recollits al costat o un? – Un, no més tens un ramet de flors – Un – diu ella – I tu ja has decidit si duràs el turbant pel cap? –contest – Si, el vestit és així si em molesta el m’ha llevaré – A les 12’30h baixem totes perrucades i maquillades i quan som a baix ens adonem que les mirades de la gent van dirigides a nosaltres – Em poso les ulleres de sol – em diu, quan em gir per mirar-la em quedo aturada i li dic – No te dit que està preciosa, ets tan guapa – Tu si que ets guapa!! – ens abracem i ens besem  i fem una gran rialla, caminem cap a la plaça Major. Dins el cotxe cap a la Vila tornem escoltar música aquesta vegada cantem com a boges  aquella cançó del Feliciano  Que Sera” que ens agrada, que m’agrada tant    

Les 5 de l’horabaixa ja som a ca seva, esta vestida i sa mare li fa el nu de la llaçada, duu una camisa i una falda de fil color blanc romput, i em diu – Vine posem el ramet de floretes al cabell – quan li poso lentament per no despentinar-la li dic – En acabar les noces em donaràs aquest ramet – i em diu – Ai!! no heu se, el ram de núvia el duré al cementiri (tradició familiar) i m’agradaria quedar-me amb aquest, el posaré dins la capseta que em vares regalar – D’acord.!

Fotos i més fotos, amb els padrins, amb els germans, amb els pares, asseguda, dreta – Ja ve el ram ja ve el ram – crida na Cati – això vol dir que el nuvi està ja a punt d’arribar – més fotos amb els tiets, cosins, venen les amigues, na Miquela, na Llucia, na Tana, s’altre Llucia, Na Joana Maria, totes estem guapes, som joves tenim vint i dos anys, jo encara no, i tornem sentir na Cati cridar – Ja ve el nuvi, ja ve el nuvi – Que guapo està el nuvi, està nervios, fuma, i entra de la ma de la seva mare. Fotos i més fotos amb els sogres, amb la cunyada, amb el nuvi. – Ei que ja es hora anem, anem. Han decidit anar caminant fins a l’Església -  partim tots plegats i la gent saluda – Felicitats!! Visca els nuvis!!! . Arribem, defora de l’Església hi ha molta de gent que vol veure a la núvia i que la vol felicitar, - Guapa!! Senten cridar. Els testimonis entrem i ens asseiem on ens pertoca ,  n’Esperança es l’encarregada de tocar l’orgue, entra primer el nuvi amb els seus pares i desprès la núvia, la cerimònia va passant, es llegeixen unes lectures, el tio Joan i na Fàtima. Ve el moment del casament, mossèn Guillem diu – Que els testimonis d’aquestes noces s’acostin devora els nuvis – i em tremolen les cames, estic apunt de plorar – i es sent allò de – Jo... te rep a tu com espòs...amb aquest anell.. – Ja està, ja son casats! – Ella riu i el mira, es besen entre ells i als seus pares, acaba la cerimònia – tots els testimonis signem que el matrimoni s’ha realitzat, sortim de pressa, volem un bon lloc per tirar l’arròs i les flors – Ja venen, ja venen!!! Criden els nins – a la sortida molt d’arròs per damunt els caps de la gent, dels nuvis i sobretot dels nins que s’ho passen d’allò més bé. La festa esta a punt de començar, tots brindem pel nou matrimoni, sopam de lo bo i lo millor, els nervis van amollant així com va passant el vespre, ells estan contents, s’els veu tan enamorats, ve l’hora del regal de les amigues i com ella vol ser una núvia tradicional li regalem una lliga de color blanc perquè lligui amb nosaltres per darrera vegada, fem un fart de riure, ens fem una forta abraçada i em diu – Estic cansada!!– Es normal ets una dona casada que espera un fill -  La festa acaba a una discoteca de Sa Colònia, ballant, descalça no puc aguantar més les sabates. Dins el cotxe, ja es matinada, pens amb tot el que em viscut, i en ve en el cap – No ens em fet cap fotografia juntes....................   

 

I ara torna amb la puntualitat dels anglesos un altre 5 de juliol , vint i tres anys desprès, a les 6 de l’horabaixa, tornaré viure emocions, unes altres noces, les de sa teva filla... quan les emocions i els nervis hagin amollat i no tengui la gola plena, les cames no en tremolin,  els pensaments clars i les llàgrimes hauran sortit de la pena de no tenir-te aquí (egoista de jo)........escriure sobre les teves noces.............nina meva.

t'enyor

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS