Administrar

la Toscana la N˙via i Velles Paraules d'AMor

kpitana | 08 Juliol, 2008 09:55 |

Normal 0 21

Ahir vaig decidir tornar agafar aquell llibre, feia dies, que dic dies, mesos que el tenia damunt la tauleta que tenim devora el sofà, on te el seu privilegiat lloc el telèfon i la palangana de vímet que sempre està carregada de cromos de l’Euro-Copa, de Caillou’s, i de Pocoyo’s, les pinces i el mirall per llevar-me quatre pels de les celles, que em relaxa tant, la cartereta que vaig comprar per dur els cèntims i quatre coses més que una arracona enfadada i no sap on posar, com  el llapis que està pel terra, el sobre de correus de la Nespresso, el pal de la Nintendo etc etc.... ei si que em ratllo com sempre, que si!! que allà tenc el llibre del que vos volia contar, es un llibre antic, un llibre que en el seu temps per allà el 98 em va agradar molt i que poc desprès feren la pel·lícula, que no se perquè també em va agradar, molt no, però em va agradar, com totes les pel·lícules que es fan basats damunt un llibre sempre no son el que tu esperes, i jo no esperava res, fer una pel·lícula de la Toscana Italiana es fàcil (hahahhahaha) ja que la fotografia i el paisatge ajuden, sempre es deixen personatges a la butxaca i de vegades dius i aquest qui és? Un nou personatge que en el llibre no surt...  bé ja sabeu de que xerro ... ah!!!!  El llibre és "Baix el Sol de la Toscana"

 

Em vaig submergir dins les primeres pàgines, ja feia fosquet, asseguda al sofà, els nins cridaven i el seu renou no em molestava – Que és això Mama?- Lletres Caterina, son lletres – Un conte? Un conte? Vull que em contis un conte    !!-  No ara no, ara toca a sa Mama, mira el Pocoyo, que ja es tard i em de dormir – La tranquil·litat que jo esperava ha fugit de cop, torn a llegir les darreres línies i acab de perdre aquella concentració inicial, vull obrir la làmpada de peu i em ve al cap que la bombeta està fosa, això passa per comprar a un magatzem suec,.  Obro els ulls i el clatell em fa mal, veig el llum verd del rellotge del forn a la cuina son les 00’30h m’he dormit, - Com sempre? Diu el meu xivet – Podrien tirar bombes i no te’n temeries.

 

Paraules d'amor senzilles i tendres.
No en sabíem més, teníem quinze anys.
No havíem tingut massa temps per aprendre'n,
tot just despertàvem del son dels infants.

 

Així que vaig cap al llit i fent volta i volta em ve en el cap aquella vella cançó i faig moviola de les noces, l’arribada a ca sa núvia, el vestit blanc i llarg, el vel que no és col·locava així com ella volia, lo guapa i emocionada que estava, l’arribada del ram, les maleïdes sabates que em varen fer tant de mal, l’arròs, les flors, , el parlament de na Lara, les emocions de sentir cantar a n’Agnès “Paraules d’Amor”,  el nuvi i les bromes dels amics, el sopar, el “que se besen”, els nins dormits damunt les cadires, les xafarderies a l’hora de sopar, la tortada de pisos de “pega”, el meu bolset de festa que tan va agradar, el meus fills durant la cerimònia (era la primera vegada que anaven a una  Església), el mossèn Tomeu i la seva encertada homilia, el pare de la núvia tan emocionat...els convidats tan mudats, tot va anar perfecte....i jo que havia dit que no ploraria!!! Vaig amollar unes llàgrimes d’emoció escoltant les belles paraules que va dirigir la Lara a la seva amiga, en els seus amics.

I així m’he dormit entonant velles paraules d’amor.

 

Però sovint en fer-se fosc,
de lluny m'arriba una cançó.
Velles notes, vells acords,
velles paraules d'amor…


 

 

 

 

 

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS