KPITANA64

L'estiu no acaba de arribar, aquest any pareix que li costa.

Els dies passen i de vegades sent dins la meva pell que he tornat GRAN, si amb majúscules, tenc la sensació des de fa uns mesos que el transcorre de la meva existència en el planeta Terra està passant , perquè m'ha donat per recordar temps passats i això es senyal de que una torna gran.

La meva infantesa i adolescència va estar marcada per moltes coses però una d'elles crec que ha estat la que més.

Els meus pares durant uns anys de molta de feina deixaren la nostra educació en mans de la germana gran del meu pare,sa meva tia Joana, una institució dins la meva família, una persona amb unes conviccions religioses molt fortes, com ella diu - Tenc Fe - i per ella tot és - Lo que Deu vol - ella, creu fermament amb el destí, que està escrit i lo que ha de passar passarà... de vegades, poques, molt poques, crec fermament que tenir Fe l'ha ajudat ha seguir endavant lluitant,  ha veure les coses de diferent manera ja que de vegades baixa del seu estat diví,  posa els peus a terra i reconeix que la bola no funciona i s'excusa dient allò de - Això en el meu temps no passava - i jo li contest - Clar que passava , es que tu no te n'adonaves -  em mira i mou el cap. Abans no deixava que jo li contestés i tot d'una ja tenia el seu argument en ma.

Quan era petita ella em convencia de que tot tenia una explicació divina i que tot el que passava era per - la llibertat que Deu nostre senyor ens ha donat. 

De petita el dia del dijous sant no podia xerrar fort perquè - suuuuus! el Bon Jesús és mort - o els diumenges quan arribava tota suada de corre pel carrer amb ses amigues ella em demanava - Qui ha dit missa de les dotze? Esperant que jo li digues el nom del mossèn que havia predicat.  El que ella va descobrir molt aviat era que amb les amigues a les dotze entràvem dins l'Església per mirar quin mossèn predicava i sortir ràpidament cap a fer carrer i no quedar a escoltar missa. També quan em deia - Mossèn Guillem m'ha dit que t'ha vist voltar damunt sa bicicleta sense anar alerta a sa falda.

Totes aquelles malifetes em van costar molts de càstics, ja que així com anava tornant més gran contestava a totes les seves normes i feia que el meu pare s'enfades i el castic era més gran i el pitjor que em podrien posar era l'obligació d'anar a missa amb ella o el pitjor anar a la processó del Corpus o a donar llum el Dijous Sant.

 Així durant part de la meva adolescència vaig aprendre a callar i no dir res i fer que els dies passessin poc a poc, vaig passar a ser una bona nina que a casa la deixaven escoltar Deep Parpel i Ramones i cantar Lola, per anar a missa, fer de monitora d'esplai, i cantar al cor jove de l'Església.

Aquells anys varen ser bons molt bons però mai, mai deixant de tenir i forjar les meves pròpies idees sobre la religió, la fe, els perjudicis i de les repressions que tot allò em donava, procurava sempre estar ficada amb embolics socials, culturals i polítics i no deixar mai de ser JO... em vaig fer gran, i amb els anys s'han forjat uns valors que marquen el meu camí i durant aquest camí he procurat llevar de damunt meu tots aquells perjudicis, les pors i alliberar-me de la religió. Aconseguit l'objectiu em sent més lliure, però algunes vegades, no se perquè em surten les pors, les cendres d'aquella educació tornen cremar i em sent despullada i de seguida torn a la realitat.

Durant aquells anys sa tia intentava introduir les seves normes estrictes i el meu pare sortia en la nostra defensa - Joana deixa fer ses nines, han de fer sa seva ja trobaran es seu camí- sa tia callava i tot d'una quan podia ens agafava pels racons i ens estrenyia fent l'interrogatori pertinent. Però dins tota aquella vida de normes  teníem bons moments de rialles, d'excursions, d'activitats conjuntes, d'estius a sa Colònia, de sopars a la fresca, de viatges a París, de vestits nous, de pessigolles i de besades amb pessics.

Per ella fomentar les nostres virtuts era un repta i sempre ens deia una frase lapidant i en castellà com a ella li havien ensenyat "Para llegar al conocimiento de la verdad sólo hay un camino: el de la humildad" . Crec que ser humil és una gran virtut però que perdem fàcilment amb l'orgull del voler ser del voler aparentar.

Sa tia Joana en va ensenyar ha veure amb uns altres ulls tot el que teníem, El donar sense rebre res a canvi, a ser prudent, a ser justa, a estimar la natura , els animals, la música, l'opera, el Mozart, llegir en veu alta, a saber escolar i desprès demanar (cosa que em costa molt).

Sa tia Joana te 83 anys fets del dia 8 de juliol, si entres a casa la veuràs asseguda a la camilla amb el rosari dins la ma resant una Ave Maria amb la Bíblia damunt la taula devora la ràdio (que ja no vol escoltar) sempre a punt per llegir qualsevol de les lectures, devota de Sant Judes (traïdor) sant dels impossibles, de Sant Josep pare de Jesús, de Sant Antoni sant dels animals i en qualsevol moment si la memòria no falla te contarà la història de Sant Julià i santa Basilisa (sants del nostre poble).  Passa el rosari a missa de les vuit cada dia, si la seva salut ho permet, acudeix a tots els funerals, i reparteix pregàries per a tots els pecadors (inclosa jo) del món.

Fa poc, molt poc, em va demanar - Perquè has tornat així, Maria - i jo li vaig contestar - Així? I vàrem tenir una llarga conversa tranquil·la, pausada on ella va xerrar poc i jo molt, on li vaig poder dir que l'estimava i que ella era part culpable del que era jo, del que havia tornar, desprès quan vaig acabar em va dir - Estic orgullosa, pregaré per tu i la teva família i quan em mori que serà prest aniré en el cel i li demanaré a sant Pere que quan arribi la teva hora te deixi entrar.

Sa tia ens ha donat tot  i ensenyat tot  i em après molt.

Quan acaba l'estiu i la mir asseguda a la seva cadira, pens si l'any qui ve estarà amb nosaltres i ens donarà mala vida com diem sa meva germana i jo, i totes dues pensem el mateix - Es fan grans ens fem grans. 

Vos deix amb unes paraules sabies i una música de pell de gallina que acompanya en aquests dies que la calor no arriba.

Summertime 

diuen que el cos és savi; i que res dura eternament: ni els bons moments ni, afortunadament, els dolents... El Gatot