Administrar

La Toscana, Els nuvis, vells records (IIpart)

kpitana | 09 Juliol, 2008 10:58 |

 

 

  Normal 0 21

Diuen de que les segones parts mai son bones...

 

Ahir just en arribar a casa em vaig  asseure al meu lloc del sofà, em volia relaxar i tornar emprendre la difícil tasca de llegir una estona i viatjar pels jardins i les habitacions de Bramasole, agafo el llibre, però tampoc em puc concentrar, mir pel finestral i veig com riuen i s’esquitxen dins l’aigua quin goig quina felicitat en les seves cares, estan en son pare i juguen tranquils, riuen, criden, la petita està concentrada amb les seves tasses i la seva tetera – Vols un afè, quemaaaaa!!! – li diu a son pare, metre posa aigua i li dona a la boca  – Que ets de tontoneta Caterina – li diu en Gaspar.

Torn entrar dins la història i m’imagino caminant per uns dels paisatges maravellosos  de la Toscana  aquells colors verds i grocs entren dins jo i reconec a la meva ma la brisa d’estiu i l’olor de les flors d’aquell camp amb un llarg camí ple de llum, de bellesa.

I la meva vista torna al patí de casa i el renou de l’aigua i dels nins jugant, en venen imatges de ja fa molts d’anys un dia de platja a Sa Ràpita, un biquini negre amb una estrella fúcsia que li vaig dur de Barcelona amb aquell capellet, tan rossa tan blanqueta amb aquelles cuixes rodonetes que no volia trepitjar l’arena,.

Torn mirar la fotografia que na Magdalena ha penjat al seu fotolog  i pens amb les seves rialles fresques i la seva il·lusió per casar-se.

 

        Meeeeeeeeeriiiiiiiiiiiiiiiiiiiii viiiiiiiiineeeeeeeee !!!!

 

El meu fill crida com un loco i veig a la nina enredada com un pollet banyat, que ve cap a jo, fa ganes d'agafar-la i donar-l'hi un "axuxon"

 

-         Vull galetes amb xocolata

 

 I com ahir... deix el llibre dins la palangana de vímet i pens si desprès de sopar podré llegir  una estona més...clar?! si la son no em guanya.

 

 

 

 

Ahir vaig decidir tornar agafar aquell llibre, feia dies, que dic dies, mesos que el tenia damunt la tauleta que tenim devora el sofà, on te el seu privilegiat lloc el telèfon i la palangana de vímet que sempre està carregada de cromos de l’Euro-Copa, de Caillou’s, i de Pocoyo’s, les pinces i el mirall per llevar-me quatre pels de les celles, que em relaxa tant, la cartereta que vaig comprar per dur els cèntims i quatre coses més que una arracona enfadada i no sap on posar, com  el llapis que està pel terra, el sobre de correus de la Nespresso, el pal de la Nintendo etc etc.... ei si que em ratllo com sempre, que si!! que allà tenc el llibre del que vos volia contar, es un llibre antic, un llibre que en el seu temps per allà el 98 em va agradar molt i que poc desprès feren la pel·lícula, que no se perquè també em va agradar, molt no, però em va agradar, com totes les pel·lícules que es fan basats damunt un llibre sempre no son el que tu esperes, i jo no esperava res, fer una pel·lícula de la Toscana Italiana es fàcil (hahahhahaha) ja que la fotografia i el paisatge ajuden, sempre es deixen personatges a la butxaca i de vegades dius i aquest qui és? Un nou personatge que en el llibre no surt...  bé ja sabeu de que xerro ... ah!!!!  El llibre és "Baix el Sol de la Toscana"

 

Em vaig submergir dins les primeres pàgines, ja feia fosquet, asseguda al sofà, els nins cridaven i el seu renou no em molestava – Que és això Mama?- Lletres Caterina, son lletres – Un conte? Un conte? Vull que em contis un conte    !!-  No ara no, ara toca a sa Mama, mira el Pocoyo, que ja es tard i em de dormir – La tranquil·litat que jo esperava ha fugit de cop, torn a llegir les darreres línies i acab de perdre aquella concentració inicial, vull obrir la làmpada de peu i em ve al cap que la bombeta està fosa, això passa per comprar a un magatzem suec,.  Obro els ulls i el clatell em fa mal, veig el llum verd del rellotge del forn a la cuina son les 00’30h m’he dormit, - Com sempre? Diu el meu xivet – Podrien tirar bombes i no te’n temeries.

 

Paraules d'amor senzilles i tendres.
No en sabíem més, teníem quinze anys.
No havíem tingut massa temps per aprendre'n,
tot just despertàvem del son dels infants.

 

Així que vaig cap al llit i fent volta i volta em ve en el cap aquella vella cançó i faig moviola de les noces, l’arribada a ca sa núvia, el vestit blanc i llarg, el vel que no és col·locava així com ella volia, lo guapa i emocionada que estava, l’arribada del ram, les maleïdes sabates que em varen fer tant de mal, l’arròs, les flors, , el parlament de na Lara, les emocions de sentir cantar a n’Agnès “Paraules d’Amor”,  el nuvi i les bromes dels amics, el sopar, el “que se besen”, els nins dormits damunt les cadires, les xafarderies a l’hora de sopar, la tortada de pisos de “pega”, el meu bolset de festa que tan va agradar, el meus fills durant la cerimònia (era la primera vegada que anaven a una  Església), el mossèn Tomeu i la seva encertada homilia, el pare de la núvia tan emocionat...els convidats tan mudats, tot va anar perfecte....i jo que havia dit que no ploraria!!! Vaig amollar unes llàgrimes d’emoció escoltant les belles paraules que va dirigir la Lara a la seva amiga, en els seus amics.

I així m’he dormit entonant velles paraules d’amor.

 

Però sovint en fer-se fosc,
de lluny m'arriba una cançó.
Velles notes, vells acords,
velles paraules d'amor…


 

 

 

 

 

 

5 de juliol t'enyor

kpitana | 04 Juliol, 2008 11:29 |

De vegades una no te ganes de res i te un nu a la gola que no passa, una sensació a l’estómac molt rara que no sap com explicar.

Aquests dies han passat moltes coses, moltes emocions, que més ho menys he pogut controlar i quan en venen imatges reals i passades al cap en ve l’enyorança i el nu a la gola es fa més gran. Tenc por, una por profunda i estic trista, envers d’estar contenta estic aterrada, no se com explicar-ho, necessito cridar fort per desembussar i treure tota aquesta angoixa.

De vegades el silenci vol dir moltes coses.

Estic trista?.Estic contenta?.Tenc ganes de que passi? De vegades els records son massa dolorosos.  

Dia 5 de juliol de l’any 1985

 Partim cap a Ciutat amb el teu  Renault 5 groc descapotat a les 9’30h, escoltam i cantem “no woman no cry” totes nervioses cap a sa perruqueria tenim hora per pentinar i maquillar, camí cap a ciutat no xerrem gaire, tot el contrari, les dues estem silencioses, aparquem el cotxe i ens agafem de la ma (habitual) i caminam cap el Passeig des Born, voltant a Conqueridor, pujam al primer pis i ja ens esperen, - Primer la núvia! Que estàs nerviosa? – diu el Matias – ella contesta – Si! molt, es normal!! – i l’amiga com està? – Histèrica!! – Tot el matí a la perruqueria no ens veiem gaire, i en un moment el Matias em crida i ella asseguda a la butaca taronja em diu – Què faig dos recollits al costat o un? – Un, no més tens un ramet de flors – Un – diu ella – I tu ja has decidit si duràs el turbant pel cap? –contest – Si, el vestit és així si em molesta el m’ha llevaré – A les 12’30h baixem totes perrucades i maquillades i quan som a baix ens adonem que les mirades de la gent van dirigides a nosaltres – Em poso les ulleres de sol – em diu, quan em gir per mirar-la em quedo aturada i li dic – No te dit que està preciosa, ets tan guapa – Tu si que ets guapa!! – ens abracem i ens besem  i fem una gran rialla, caminem cap a la plaça Major. Dins el cotxe cap a la Vila tornem escoltar música aquesta vegada cantem com a boges  aquella cançó del Feliciano  Que Sera” que ens agrada, que m’agrada tant    

Les 5 de l’horabaixa ja som a ca seva, esta vestida i sa mare li fa el nu de la llaçada, duu una camisa i una falda de fil color blanc romput, i em diu – Vine posem el ramet de floretes al cabell – quan li poso lentament per no despentinar-la li dic – En acabar les noces em donaràs aquest ramet – i em diu – Ai!! no heu se, el ram de núvia el duré al cementiri (tradició familiar) i m’agradaria quedar-me amb aquest, el posaré dins la capseta que em vares regalar – D’acord.!

Fotos i més fotos, amb els padrins, amb els germans, amb els pares, asseguda, dreta – Ja ve el ram ja ve el ram – crida na Cati – això vol dir que el nuvi està ja a punt d’arribar – més fotos amb els tiets, cosins, venen les amigues, na Miquela, na Llucia, na Tana, s’altre Llucia, Na Joana Maria, totes estem guapes, som joves tenim vint i dos anys, jo encara no, i tornem sentir na Cati cridar – Ja ve el nuvi, ja ve el nuvi – Que guapo està el nuvi, està nervios, fuma, i entra de la ma de la seva mare. Fotos i més fotos amb els sogres, amb la cunyada, amb el nuvi. – Ei que ja es hora anem, anem. Han decidit anar caminant fins a l’Església -  partim tots plegats i la gent saluda – Felicitats!! Visca els nuvis!!! . Arribem, defora de l’Església hi ha molta de gent que vol veure a la núvia i que la vol felicitar, - Guapa!! Senten cridar. Els testimonis entrem i ens asseiem on ens pertoca ,  n’Esperança es l’encarregada de tocar l’orgue, entra primer el nuvi amb els seus pares i desprès la núvia, la cerimònia va passant, es llegeixen unes lectures, el tio Joan i na Fàtima. Ve el moment del casament, mossèn Guillem diu – Que els testimonis d’aquestes noces s’acostin devora els nuvis – i em tremolen les cames, estic apunt de plorar – i es sent allò de – Jo... te rep a tu com espòs...amb aquest anell.. – Ja està, ja son casats! – Ella riu i el mira, es besen entre ells i als seus pares, acaba la cerimònia – tots els testimonis signem que el matrimoni s’ha realitzat, sortim de pressa, volem un bon lloc per tirar l’arròs i les flors – Ja venen, ja venen!!! Criden els nins – a la sortida molt d’arròs per damunt els caps de la gent, dels nuvis i sobretot dels nins que s’ho passen d’allò més bé. La festa esta a punt de començar, tots brindem pel nou matrimoni, sopam de lo bo i lo millor, els nervis van amollant així com va passant el vespre, ells estan contents, s’els veu tan enamorats, ve l’hora del regal de les amigues i com ella vol ser una núvia tradicional li regalem una lliga de color blanc perquè lligui amb nosaltres per darrera vegada, fem un fart de riure, ens fem una forta abraçada i em diu – Estic cansada!!– Es normal ets una dona casada que espera un fill -  La festa acaba a una discoteca de Sa Colònia, ballant, descalça no puc aguantar més les sabates. Dins el cotxe, ja es matinada, pens amb tot el que em viscut, i en ve en el cap – No ens em fet cap fotografia juntes....................   

 

I ara torna amb la puntualitat dels anglesos un altre 5 de juliol , vint i tres anys desprès, a les 6 de l’horabaixa, tornaré viure emocions, unes altres noces, les de sa teva filla... quan les emocions i els nervis hagin amollat i no tengui la gola plena, les cames no en tremolin,  els pensaments clars i les llàgrimes hauran sortit de la pena de no tenir-te aquí (egoista de jo)........escriure sobre les teves noces.............nina meva.

t'enyor

Moderaciˇ a ca'n KpitÓ

kpitana | 18 Juny, 2008 06:53 |

 

Fa uns dies la Jo Mateixa ens deia que tenia intrusos a casa seva que li bombardejaven el seu blog. Ara m’ha tocat a jo, així que a partir d’ara també moderaré els comentaris, no em fa gens de gràcia ja que com la Jo Mateixa no m’agrada aquest tipus de censura, però a vista del que ha passat aquesta nit, necessito fer alguna cosa al respecte, no no més per jo, si no també per tots vosaltres ja que el bombardejo ha deixat comentaris amb enllaços a pàgines web molt dubtoses i amb possibles atacs de virus.

 

Queda dit a partir d’avui MODERACIÓ a Ca’n Kpità.

 

 

el bony del fill el susto de sa mare

kpitana | 16 Juny, 2008 08:33 |

El meravellos llenguatge del metges

 

INFORME CLINIC ATENCIO CONTINUA / URGÈNCIES

Hora d'entrada 20'22h

Hora de sortida 20'45h

ANAMNESIS Y EXPLORACIÓN 

Caída casual de sus pies con TCE sin PC, no nauseas ni vómitos

No cortejo vegetativo

Glasgow15. Pupilas isocóricas normoreactivas. Fm conservada. ROT normales. No lateralidad a la marcha, I-I. I-N, normal

No scalp. No TCP, no rigidez de nuca ni signos meníngeois

No hundimiento óseo

hematoma frontal derecho +-4cm no fluctante

JUICIO DIAGNÓSTICO

TRAUMATISMO CRANEAL HEMATOMA FRONTAL DERECHO NO PC

 

Aqui teniu la prova

la pelĚlÝcula

kpitana | 09 Juny, 2008 07:54 |

Avui de bon matí, com sempre,  he fet una passada pels blogs que sol llegir (més tard) per veure de que va avui la cosa.. i en Magí m’ha recordat la gran pel·lícula, una de les millors pel·lícules que vist, TRAINSPOTTING. 

http://es.wikipedia.org/wiki/Trainspotting

 

Que m’agrada d’aquesta pel·lícula, tot, totes les escenes, tot el guió, el muntatge,  tots els diàlegs que te el protagonista amb ell mateix, les imatges diguem fortes que quedaren enregistrades dins la meva memòria, la banda sonora, el repartiment d’actors, l'Ewan McGregor, la crua realitat d’aquells joves drogadictes, el canvi, la situació, el final...tot m’agrada tot.

Com QUADROPHENIA que va marcar tota una generació i que es va convertir amb una altre pel·lícula de culta, un clàssic.  

Un dia d’aquest faig sessió continua i me’n pas les dues.

................ però aquests dia no se quan serà.  

Com Ús possible que un tros de tela

kpitana | 05 Juny, 2008 12:27 |

Valgui tant. Avui no he anat a fer el cafè de les 10’30h, havia d’anar a canviar unes sabates i he decidit fer la mitja hora per arribar fins al carrer de Sant Miquel a mirar mostradors, he vist una camisa sense mànigues de color negre (com sempre) amb dibuixos de colors groc, verd, malva, una monada, he mirat el preu 70euros...com és possible?  Entro dins la tenda i demano a la dependenta - Que pots treure aquesta camiseta negre de la meva talla? la treu i la me’n passo – quina monada m’està perfecta que faig? Em dic mirant en el mirall el meu reflexa, - la compro? que són 70euros a principi de mes? 70euros son 11mil i pico de les antigues pessetes uf és molt!!! Però necessito roba. Quan dic això sent la dependenta que em diu –Mira aquestes son del mateix estil! – Ei!! Cada una més que guapa , quan mirava el preu de cada una la panxa em feia renous me’n pas una de marró amb uns dibuixos abstractes.-         I aquesta? no duu el preu, dic a la dependenta, que val?-         157euros -         queeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee?  Com és possible que un tros de tela tengui aquest preu, quin procés passa aquesta peça perquè arribi a les nostres mans amb aquest preu i com és possible que la gent compri en aquests preus.Així com em deia el preu ràpidament he decidit llevar-me la camiseta, però la mirava i tornava mirar, però si es una camiseta d’una marca possiblement anglesa, que no la puc rentar, que l’etiqueta diu que la dugui a la bugaderia, au au au !! que això es de bojos i jo encara no estic boja o pot ser si? Ja que per les noces de na Victòria em posaré les millors gales...realment de vegades fem coses que no tenen to ni so i diem que mai farem i au així com així trec la VISA i pago el que em diuen...no, no he pagat els 157euros però si els 70euros inicials. 

Passat per la llibreria de devora sl feina he mirat el mostrador m’ha fet ganes mirar de comprar el llibre que  Na Joana   recomanava  “Sabates italianes” Henning Mankell i em fonen 20€ més. I penso ara li demanaré el procés de com un llibre...però saps que no em fa ganes sentir cap conferència de drets d’autor, de copyright, de la propietat intel·lectual, dels interessos de les editorials i de %, aquesta serà una altra història.

 

Post data

Quins tres quarts més cars 90euros em ves sortit més barato anar a fer un cafè a ca’n Miquel.

  

Relats Conjuts - Pi pi pi pi pi pi pi

kpitana | 28 Maig, 2008 10:18 |

 CAMINANT DAMUNT UN MAR DE BOIRA Caspar David Friedrich 1818

Relats Conjunts

Obre el ulls i mir les muntanyes tot pensant. -         Gaspar ja te deia ta mare fes-te  astronauta si vols veure el mon des de d’alt. Avui he rebut una cridada amb imatges del meu pare suplicant-me que baixi. -         Mira que ets caparrut fill meu tu investigant a la muntanya més alta i sa teva germana al nucli de la terra com sou de caparruts venga baixa d’una vegada, quan de temps fa que no has passat pel barber si pareixes un vell amb aquesta gavardina negre i aquest bastó....venga venga que ta mare diu que farà croquetes d’aquesta nova espècia que va descobrir na Caterina i que diuen que son tan bones...quina boirassa em lo bé que podríem estar a casa...au baixa...

Per cert han telefonat dels premis Nobel.

Quan he penjat el visualmobil he pensat cony de Caterina ha arribat al nucli de la terra estic orgullós d’ella, com deu estar?, la darrera connexió quasi no la vaig veure allà ajupida devora aquesta nova espècia vegetanimal que ha descobert, em fa gràcia que li hagi posat kpità25 és tot un homenatge a sa família. .però que ha dit mon pare...Cony de cobertura pare pare que em sents...ara baixo ara baixo.. noves tecnologies...pare pare que em sents....pipipipipipipipipipi
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS