Administrar

La RÓdio - redacciˇ

kpitana | 23 Maig, 2008 10:57 |

Ahir ajudant al meu fill fer els deures vaig recordar que no fa molt jo també en feia i vaig recordar una redacció que em va fer guanyar un premi, havia d’escriure sobre La Ràdio i record un poc com era aquells escrit ja que el vaig haver de llegir davant un jurat, record que començava... “Mi tia Juana tiene una ràdio de color marrón en una mesita pequeña en el sito más privilegiado de mi casa...” deixeu que recordi i vos faci una redacció a l’antiga.  A ca nostra quan era petita la ràdio sempre estava en marxa, tenia un lloc privilegiat al primer aiguavés de la casa, una taula no més per ella, era una ràdio grossa de color marró que havia comprat sa meva tia Joana a Ca’n Ros l’única drogaria on es podria comprar aparells electrònics a principi dels anys 60, aquesta ràdio fins el dia de sa seva jubilació va estar en aquella tauleta amb el seu mantellet de punt mallorquí i devora el seu gerro amb qualsevol flor de temporada , ara està a un altre lloc privilegiat de ca sa meva germana. 

Aquells anys que la ràdio era l’únic mitja quotidià i familiar on la gent es reunia al voltat d’ella, per escoltar, per comentar, durant la postguerra el butlletins de notícies i com deia sa meva tia – Si senties algú que deia en “el parte” han dit o la ràdio ha dit  era que allò anava a missa sense discussió -

 

Sa tia  en va contar que pagava un impost per tenir una ràdio i que els programes que escoltava més eren el “Radioscope” un programa on passaven molts de joves cantants, el “Gran Musical”, Radio Barcelona,  el famós “Consultorio Elena Francis”, el record de la primera vegada que va escoltar l’anunci del Cola.cao, la famosa novela “Ama Rosa” i també com no el record durant molts d’anys de la censura  de les noticies a RNE que varen durar quasi fins l’any 76.

  En aquella ràdio vaig començar a conèixer les veus dels cantants de l’època i a veure ballar la meva germana davant la tauleta, dient que volia ser una “chica ye-ye” i jo volia que a totes hores cantés el Manolo Escobar el “Porompompero” Quan jo era petita sa gent cantava i cantaven amb la ràdio, escoltava cantar a mu mare quan feia els llits o quan feia el menjar i quan ens donava el bany dins aquella ribella de plàstic de color blau  devora sa xemeneia, perquè estiguéssim calentes...Sentia cantar a ses veïnes quan penjaven sa roba al sol, sentia cantar als picapedrers fent feina damunt es bastiments, sentia cantar ses monges des convent quan passàvem des patí a l’escola,  sentia cantar el meu pare a la dutxa cantant el “Pena penita pena pena pena de mi corasooooon” o el “Cachito cachito cachito mio pedaso del sielo que dios me dio” .  Recordareu molts de vosaltres, Los Bravos, los Pekeniques, na Marisol, na Karina, en Juan i Junior, l’admirat Raphael i la Durcal. Recordar, escoltar una bona copla “Tatuaje” “La bien paga” o la milonga gitana “La falsa moneda” que avui sent cantar per la ràdio de mil meravelles la Concha Buika. Encara ara podria cantar qualsevol cançó d’aquells anys, que sempre m’han agradat i que durant molts d’anys he tingut aquest cop amagat . La ràdio acompanya, la ràdio ens segueix per tot on anam, i ara més que mai amb aquests aparells tant petits que portam a qualsevol lloc i que ens han facilitat poder gaudir d’aquests records musicals, des de tenir a un mateix lloc una cançó del Camilo Sesto a una colpa del Carlos Cano a l’Angie dels Rollings o el Lets Go dels Ramones,. 

La gent ha perdut aquesta bona costum de cantar, cantem quan ningú ens veu, dins el cotxe..com m’agrada cantar dins el cotxe engegar la ràdio i cantar.

  Diguem que som una nostàlgica, diguem que recordar em ve de gust i em fa molt feliç.  

De Vaques, RÝnxols i └ngels

kpitana | 12 Maig, 2008 10:38 |

   Na Caterina en el seu bloc diu que adora al RCMallorca i jo des de que va arribar al Barça adorava el Rijkaard, quina cara s’ha li va quedar ahir al rínxols i això que no vos puc dir res del partit  no més vaig veure el primer gol, em vaig quedar dormida (com sempre) en el sofà. I no em vaig quedar dormida per avorrida em vaig quedar dormida de cansada. 

Aquest cap de setmana a Campos em tingut la  fira morfològica, que es celebra des de fa trenta anys.

Les vaques frisones són les grans protagonistes d’aquest cap de setmana, son grosses i guapes, molt guapes, destaquen per la quantitat de llet que produeixen.

El meu fill i jo ens vàrem acostar per sentir com donaven els premis, unes grans llaçades de colors que els hi posen voltant tot el seu cos, les frisones esperen una darrera l’altre per entrar dins el recinte i van acompanyes de l’amo de la possessió i si es una vedella normalment és estirada per un fill o filla jove o un net o neta de l’amo.

 

Les vaques  son estirades fins arribar a una vorera del recinte, el més curiós es que la passeja poc a poc pel recinte i passa per davant el jutge, mentre li fan fer unes posicions com si fos un top-vaca, ella creu a l’amo i no fa ni –Muuuu –

 

Una veu  ens va explicant de quina possessió pertany el nom de la vaca, que solen tenir uns noms molt curiosos i com no el nom de l’amo, ara no record bé els noms però eren una cosa com September Jomer Rosita (es un nom totalment inventat, que ningú s’enfadi si no és correcte).

Un dia esbrinaré el perquè d’aquests noms o si algú ho sap que m’ho digui, si ja se que hauria de saber, una fira tan tradicional al meu poble i jo se el mínim.  Ens vàrem passejar una estona per amunt i per avall, així com toca quan un decideix anar a fira, però el dia no acompanyava i sa meva filla estava convençuda que la deixarien pujar damunt una vaca, quan es va posar a ploure i ens vàrem haver de recobra d’avall del tolt del porcells, eren les dues i quart i va ser quan decidirem que ja era ben hora de partir cap a ca nostra. Quan arribaren vaig mirar la cartera i li vaig dir en el meu xivet – Rei es sa primera fira que anem i no em fet cap gasto – ja ho diuen  carrer banyat calaix eixut!!! 

Avui encara plou i quan plou la gent va revolucionada, anem com el temps, inclosa jo, cotxes per tot arreu, paraigües que no sabem emprar, patinades pel pas de zebra (com patinen tu!!!), aigua que cau de les terrasses damunt el meu cap i per més inri inscripcions de campaments i camps de treball al departament de Participació un dia complet...

 

Ah! Los Angeles Lakers van perdre.

    

Sa nostra Caterina

kpitana | 08 Maig, 2008 07:35 |

Ja té 3 ANYS!!! No vos vull tornar repetir les emocions que sents quan estàs esperant un infant, ja les vos vaig explicar en el post del 6 Anys, així que com diuen en el meu poble entrarem amb olivites. Dia 22 d’abril sa nostra Caterina va fer 3 anys,. La gent que em coneix de fa molt, sempre em diu que és com jo quan era petita, i no fa molt una dona ja major em va dir.    Kpitana en aquesta nina no més li fan falta unes ulleretes per ser la teva còpia. Realment, vos dic sa veritat, ens he semblem molt i em fa contenta. Vaig saber que estava embarassada un horabaixa molt calorós, un 28 d’agost, el meu xivet no hi era i aquell dia no era un dia diguem-ne bo, ens aviem discutit el dia abans, jo no estava segura, tenia un retard de sis dies i pensava que era molt prest per fer-me la prova, feia no més quinze dies que vivíem a Campos, acabaven de passar les festes de la Mare de Déu i Sant Bartomeu, i dins el meu cos corrien formigues i una intuïció em feia pensar i creure que possiblement estàvem esperant de nou, feia molt poc que cercàvem un altre infant, havíem anat a la ginecòloga el mes de març i ens havia recomanat esperar tres mesos per fer-me neta de les pastilles anticonceptives, per això durant el mes de juliol i agost practicarem mooooooolt. Aquell horabaixa vaig decidir anar a una de les farmàcies del poble i quan caminava pel carrer vaig pensar – Aniré en el carrer Major que allà no em coneixen molt – Vaig entrar hi havia una amiga de mu mare que em va saludar. – Ei!! Ta mare m’ha dit que heu vingut a viure a la Vila, que bé! Que estàs contenta de tornar? – i així com així em diu – Que tornés estar embarassada? – cony!!! Em vaig dir – No, no estic embarassada, he engreixat molt - pensant tot d’una que no compraria la prova i compraria ibuprofeno – la dona es va disculpar tot dient que la perdonés que havia estat molt imprudent – Quan em va tocar a jo la farmacèutica em diu – Es que hi ha gent que podria mossegar-se sa llengua -  en aquells moments en va pegar aquella rialla beneita que te pega quan no saps que fer i dic – Saps? es que venc a comprar una prova d’embaràs – Jajajajajaja, vols que te faci una prova ràpida – No!! donem la que tenguis més econòmica i ja veurem a casa – D’acord ja em diràs coses -.I així vaig saber desprès d’arribar a casa i fer-me la prova que estavem esperant una altre vegada. No sabia  com dir-l’hi al meu home, vaig agafar la prova i dins una capsa ben embolicada i decorada amb paper reciclat, una monada!!, quan va arribar el meu xivet li vaig donar i em mirava en cara de pomes agres, va destapar i em va mirar somrient – Estem esperant de nou!!!! L’embaràs va ser més tranquil que el d’en Gaspar, tan tranquil que vaig engreixar 22 quilos, a les 12 setmanes ja sabíem que esperàvem una nina, en varen fer una biòpsia de corion, una prova voluntària que la ginecòloga ens va recomanar, tinguérem les proves amb una setmana, aquesta prova te l’avantatge que te dona un munt d’informació i on es descarten moltes malalties i altres coses que a les mares ens preocupen molt.En Gaspar es va portar molt bé, tenia dos anys, al principi no demanava molt, però així com la panxa es feia grossa es començava a preocupar - Per on sortiria sa germana, si xerraria o ploraria molt, si menjaria galetes o la gran pregunta com avia arribat a dins la panxa – Perquè la t’has menjada mama??- em demanava. Així com passaven els mesos i la panxa es feia més grossa a totes hores em feia obrir la boca per mirar si podia veure sa germana i quan anava al bany es posava molt nerviós pensat que em podria caure dins la tassa.El dia que va néixer també es va porta molt bé, feia un mes que acabava de complir tres anys, sa germana l’hi havia portat un regal, un vaixell pirata, es va entretenir molt, fins que va arribar la família i amics, va veure que tothom desitjava tenir a na Caterina, es va posar damunt el llit mirant la cuneta i em va somriure

– Es meva mama, es meva!! Som el gran

– Si estimat ets el gran – .

L’arribada a casa va fer que les coses tornessin a lloc i nosaltres sense donar-nos no vérem que ell no ho estava pensant molt bé. Durant una setmana el meu nin es va negar anar al bany no volia fer caca, el pediatre ens va dir que era una manera de fer-se notar i que desprès de tant de dies havíem de posar una lavativa. Agafarem coratge i aquell mateix horabaixa el vaig posar cames amunt i amb l’ajuda del meu xivet l’hi introduíem aquell ET dins el culet, quan el teníem cames amunt el pobre deia – Posa-l’hi a la meva germana posa-l’hi a la meva germana.

Els dies, el mesos i els anys han passat i ens em encaixat com les peces del trencaclosques, estem molt bé.  (Segueix)

no toquis!!!

kpitana | 23 Abril, 2008 11:09 |

Vancouver Film School

Vos recoman que mireu les animacions d'aquesta escola son una passada, mirau de trobrar el de la rata i el formatge en el yutu...genial!!!

te fan riure i a l'hora pensar...com som!!!!???

 

FELIÇ SANT JORDI  a tots aquí teniu la rosa i el llibre comprau-vos el que vos faci ganes llegir, avui no compraré cap novetat i tam´poc cap recomenació, tenc un munt de llibres sense llegir i la cartera no està per fer "gasto"...

 

 

TRES ANYS

kpitana | 22 Abril, 2008 12:43 |

  RES VOLIA DIR QUE AVUI LA MEVA PETITA FA TRES ANYS!!!!!!!!!!!

 

      UN DIA D'AQUEST VOS CONT COM ÉS LA NOSTRA

 

caterina

Drac - Relats Conjunts

kpitana | 21 Abril, 2008 12:40 |

 

-         Què ha de passar? – em deia ella amb aquells ulls tan oberts Aviem quedat a les 20’00h dia 22 d’abril, a la cantonada del carrer de Sant Feliu, jo mirava el rellotge, ja feia estona que esperava, i la veig caminat tranquil·la, pausada.-         Què? no em diguis que estàs nerviosa?-         Si, crec que es important per estar-hi.-         Au!!, ja veuràs, el misteri en fa estar més tranquil·la i a tu tot el contrari. Ens posam a caminar i just davant l’Aliança Francaise sent un moviment ràpid, - Qui m’està agafant la mà esquerra?, mir, és ella, així com vaig baixant el cap el batec del meu cor s’accelera i veig la imatge. Un drac xinès, a tinta, amb poques pinzellades de color. -         I ara que feim?-         I jo que sé? S’acota de genolls i mira la imatge, aixeca el cap i em diu molt baixet. -         El teu mòbil te camera de fotos?-         Perquè cony vols fer una foto?-         Xuxuuxuuss Si o No?-         Si-         Calla i fes sa foto!! Faig la foto, i seguim caminat, m’estira una altre vegada de la mà i tot mirant un mostrador em diu. -         Mira quin anell més polit-         Si en tornés donar un altre susto com aquest, me’n vaig. 

  El carrer s’estreny i arribam al portal on en el primer esglaó està pintat el mateix drac que em fotografiat, - Es aquí!!! pujam escales per amunt. No hi ha llum i ensumem les dues a l’hora, fa olor d’encens, toca la porta i ens obri un home petit amb el cabell llarg i blanc, jo pens - no es xinès?

Ella pareix que sap on anem li mostra la fotografia, ens deixa passar, i m’estirà de la ma, passam per davall unes cortines que em toquen la cara i en fan aclucar els ulls, son suaus, obre els ulls i estem dins una sala rodona plena d’estants, plena de llibres, i un  enorme canelobre en mig, sentim una veu que ens diu.

 

-         Estau convidades a passar, teniu la senyal?

-         Quina senyal? Dic jo

-         El drac, ..si tenim el drac.

 

S’obre la porta i em tapo les orelles, quin renou, senten de fons el xiquixiqui se baila asi uno....obro els ulls, quina gentada quina festa, feia estona que no veia tant ambient i tanta gent junta ballant i copa amb mà.

Mir a una banda i a l’altra i ja la veig ballant com feia estona que no ballava, xerrant amb un i amb l’altre, vaig fent una mirada i tot es gent coneguda que feia estona que no veia.

 

-         Una gran festa del drac

-         Tot això per venir aquí!! A un After

-         Quin dia es avui?

-         Mir el rellotge i dic, ja som dia 23 d’abril

-         Sant Jordi!! – em diu tota riallera ballant

-          

Eren les 10’00h del matí i baixavem cansades cap el passeig del Born.

 

-         Que ens aturam per veure les novetats?

    
Drac - Relats Conjunts  

Mu Mare

kpitana | 21 Abril, 2008 08:03 |

   

No se com començar, i començar amb un No crec que no ha estat bona idea.

Vaig tan enfeinada, duc feina endarrerida i estic negativa, psicològicament negativa, com es diu vulgarment, veig la cosa molt negre. 

 

 la persona més important de la meva vida, desprès del meu xivet i dels meus fills.

 

Mu Mare està fotudeta, està malalta, no és una malaltia greu, no??!!, però és la primera malaltia on la meva germana i jo ens em preocupat i ens em mirat a la cara tot dient.

 -         Es massa prest. 

 Mu mare és el pilar, es el fonament, es sa paret mestra de sa meva vida, si ella cau jo caic, si ella no s’aixeca jo no m’aixeco, si ella no roda la clau jo no puc entrar, si ella no omple l’olla jo no menjo.... crec que no fa falta que vos digui més, segur que heu entès el que vull dir.

 

Mu Mare es la segona filla d’una família de la postguerra, el meu padrí Miquel Pometa* era jornaler de un tall de guixaires i sa meva padrina Catalina Roca* anava a jornal a les cases, també per emblanquinar i s’encarregava d’anar  obrir ses barres des Tren. Mu Mare i el seu germà Miquel, vivien al carrer des Tren, una casa propietat d’un conco xorc de sa meva padrina, que ella esperava li deixaria amb herència.

 Mu Mare va anar a l’escola (custura) fins que va tenir catorze anys a ca ses monges Franciscanes, desprès és va llogar a ca Ses Mercadals dues dones que cosien per altri, feien vestits, camises per home, brodaven, i ensenyaven a nines l’ofici. Durant aquests anys va conèixer a mon Pare, en Damià Capità*, fill també de Miquel Capità* i Catalina, que tenien un negoci de carnisseria al carrer de Plaça, Ca’n Capità. Mon Pare era el petit de tres germans, el gran havia mort de leucèmia a l’edat de 18 anys, en Pere, estudiant de batxiller a La Salle de Palma, un jove molt ben plantat, alt i molt magre que volia ser el primer misser de Ca’n Capità, Na Joana Aina una nina malaltissa, intel·ligent, molt desperta que volia ser mestra d’escola i que degut a la malaltia és va quedar fadrina, tota una institució familiar de 82 anys que a dia d'avui viu amb mu Mare i mon Pare que havia de seguir la tradició familiar, el negoci de sa carnisseria.  Mon Pare era un jove trapasser, que sempre anava “a la última” ja que  a ca seva tenien doblers i es podia permetre certs luxes que d’altres no podien, va conèixer a mu Mare a unes noces d’uns amics comuns i l’hi va demanar per ballar, d’aquell dia ja no és varen separar.   (Segueix)

Motius per no escriure

kpitana | 17 Abril, 2008 10:36 |

   Alguns demanau per que no escric, tenc dos motius,. Primer motiu - Manca de temps... vaig estresssssssssada, l’administració m’explota i a damunt avui dia 17 d’abril tenim jornada de portes obertes de 8’00h a 18’00h i arribaré a casa per allà a les 20’00h i això vol dir no veure la família i no veure la família em toca els ovaris. 

Segon motiu – I més important el vos penjaré si puc aquest cap de setmana, estic cercant unes fotografies antigues i  les he d’escanejar  Tot aquest estrés em fa tenir molta gana, fam, jambre... tenc una poma damunt la taula que no em fa gens d’il·lusió menjar i una màquina de cafè horrible que em posa sucre quan a jo no m’agrada el cafè amb sucre i això que jo pitjo i pitjo el boto de   (-) AZUCAR i la gran màquina fa el que vol, odio la màquina del cafè. 

Com odio què una companya de feina* trenqui aigües a l’oficina mentre una esta treballant... això no es serio, les dones que treballem i estem embarassades hauríem de poder treballar a casa, i les que no poden perquè la seva feina es dependenta d’un gran magatzem o comptable o enginyera de camins, canals i ponts, o astronauta o el que sigui tu!!!....a casa els nou mesos sense fer res de res...tranquil·les i preparant l’arribada del nadó .....queda dit!!

*(l'Imma acaba de tenir un petit de dos kilos i el seu nom Arnau..som tiets)  

Agraeixo comentaris de psicoblocanalistes, psiquiatres-blocaires i altres herbes. Ei no em digueu que estic per tancar i anar a la Colifata. 

Vos deix amb la música que ara escolto dins el cotxe...

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS